Ment en blanc, silenci i llum artificial a la habitació fosca.

Desordre: roba, papers, bolis, més papers. Com a la meva

ment; sentiments, emocions, paraules i fets...

Però realment, tot ja està molt clar, tot té el seu lloc.

El silenci que es trenca, quan les petjades de la lluna plena

s'escolen per la finestra entreoberta, la pell de gallina per

l'aire fresc primaveral. Se m'esborrona el cos.

Tot encara segueix molt clar, les forces minven, el cos es banya

en son i somnis que comencen a polular pel meu cap (encaradespert).

Records, fotografies, melàngia de tu, d'aquell passat trencat pel

raig de la mala fortuna, i un present marcat pel passat, per la

por al futur, però, ets al meu costat...

I tot el que no tenia ho tinc, ordre no en vull, ja no anhel·lo l'amor, som íntims.

Poruc de la vida? No, si visc amb tu.

La mort es la condemna de l'home, viure per morir...

Principi amb final (feliç?) Morir, em temo, que deu ser

el més divertit que pot passar en la nostra (no) vida, que fotut es no poder explicar-ho. Mentrestant em limito a estimar-te, terrenalment i ideal, sota la meva lluna plena.

M'acomiado d'un dia, acabat, que no tornarà... Nostalgia del temps, anyorança dels dies que acaben, però no vestiré el teu dol vida meva.

Geeeennnnnís