Tu, que pintes al paper brut
on la tristesa es protagonista,
amb mil colors en un embut
el paisatge que inspira l'artista.

Tu, ploranera d'aigua dolça,
anegant els somnis que imagino,
tocant amb els teus dits de molsa
fas nèixer les flors on em pentino.

Tu, que em fas correr, tan furiosa,
la sang, com un riu encoratjat,
i també, em meravelles, preciosa,
quan seus mirant-me al costat.

Tu, que em dius que m'estimes,
sense poemes ni cançons, amb un crit.
Jo, t'estimo en tantes rimes
que ja em conec l'horitzó infinit.

genísGalveGarcia